Alpicat al Dr. Serés



 A Alpicat el record del doctor Serés és ben present com ho demostra el homentatge del poble en dedicar-li una plaça, així com l'escola, que porta el seu nom.



Escola Dr. Serés




Plaça Dr Seres





Interrelació amb altres doctors

El Dr. Antoni Puigvert en el "Bloc de Notes d'un Ginecòleg" (Dr. Enric Sánchez- Cid)

escrit per: "Pitu"Tarrasa

dijous, 10 maig de 2007

El passat dimecres 18 d'Abril de 2007, al saló de plens de la Diputació de Tarragona, que va registrar una gran afluència de públic, que va omplir el mateix, va tenir lloc la presentació del llibre, escrit pel Dr. Enric Sanchez-Cid, “Bloc de notes d'un Ginecòleg”, que recull vivències, records, i anècdotes que ha viscut l'autor al llarg de més de 50 anys d'exercici de la professió, i que han portat al Dr. Sanchez-Cid a ser conegut i reconegut per la seva tasca dins el món de la medicina, i també en d’altres àmbits, com la literatura, la fotografia, el dibuix o el cinema “amateur”. “Bloc de notes d'un Ginecòleg”, és un llibre amè, escrit amb un estil planer, que fa que la seva lectura sigui un plaer, llibre que per si sol defineix al seu autor, a qui el Dr. Josep M. Solé i Poblet que el va presentar, va definir al Dr. Sanchez-Cid “com una gran persona, que és una bona persona, i només una bona persona pot ser un bon metge”. Universitat Autònoma de Barcelona El llibre prologat pel també apreciat ginecòleg, Dr. Jaume Fontanet, és realment entretingut i emotiu, l'emoció precisament va ser el sentiment majoritari en el transcurs de l'acte que va ser presidit pel president de la Diputació, Sr. Joan Aregio, acompanyat per l'expresident d'aquest Ens, Sr. Josep Gomis, amic personal del Dr. Sanchez-Cid, que recordem que va iniciar la seva activitat professional en la “Vila” de Montblanc, i tant el Sr. Aregio com el Sr. Gomis als seus parlaments, van tenir paraules d'afecte i reconeixement envers al protagonista d'un esdeveniment, que es va convertir en un homenatge cap a la seva persona. Cal destacar que en aquest llibre el Dr. Sanchez-Cid, fa referència a diferents personatges, i a coneguts i reconeguts metges, com es el cas del Dr. Puigvert. A continuació us mostrem integrament les pàgines 196, 197 i 198 d’aquest “bloc de notes” que tracten d’aquest eminent uròleg català: El seu pare, metge de poble, era republicà i maçó. Als sis mesos van anar a viure a Sant Andreu fins als 10 anys. Va fer els primers estudis a l'Ateneu Obrer de Sant Andreu, i el batxillerat a l'Institut General i Tècnic de Barcelona (1914). Per pagarse els estudis de Medicina pelava (segons s'expressava ell mateix) els cadàvers del Departament d'Anatomia del Prof. Serès, el que li va permetre, a més, tenir un fortconeixement anatòmic per desenvolupar anys després la seva especialitat quirúrgica. PUIGVERT I GORRO, Antoni * Sta. Coloma de Gramenet, el 26 d'abril de 1905 + Barcelona, 17 de maig de 1990 Entrà al Servei d'Urologia de l'Hospital de Sant Pau (1933) i a partir de 1951en fou el director. El dirigí també un cop convertit (1953) en Institut d'Urologia, i dirigí l'escola d'especialització urològica que hi radica (1967). L'any 1971 fou nomenat catedràtic d'urologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Publicà un Atlas de Urología (1933 i 1986), Endoscopia urinaria (1942), que li valguéel premi Rubio de l'Academia Nacional de Medicina, un Tratado de urología clínica (1944) i Tuberculosis urinaria y genital masculina (1958). A les tardes, fins al capvespre, feia de practicant a la consulta privada del Dr. Serès:aquesta relació va influir-lo molt en la seva vocació urològica. Després de tres anys d'intern a la dita càtedra d'Anatomia, passa a Cirurgia (prof. Morales Llorens) però sense abandonar la consulta del Dr. Serès, a qui també ajuda en les intervencions quirúrgiques. Fou a l'estiu de 1926, quan va fer la primera operació: una cistostomia d'urgència. També va ser aquell any que va assistir un part al poble del seu avi, Granyena, on la seva tia Mercè feia de llevadora. Anant a Madrid en tren ajuda a parir de nou, i el marit li dóna una propina de 200 ptes. Són les dues vegades que, segons em va referir,va fer de tocòleg. El 1928 obté el títol de metge i mor el Prof. Serès d'una afecció gàstrica amb un quadre d'urèmia terminal. Pocs dies abans de la mort del Prof. Serès, anunciava a la família el prometatge d'Agustina, la germana, amb el seu deixeble Puigvert, que el va agafar una mica per sorpresa, encara que la rondava des de feia temps. Es casaren a Vilanova d'Alpicat: de poc li va venir que suspengués la cerimònia perquè va haver d'assistir a una complicada operació, que va resoldre amb la seva improvisació ràpida i genial, que sempre el va caracteritzar. Nit de noces a l'Hotel Novel del carrer de Santa Anna de Barcelona. A l'any, Agustina Serès de Puigvert moria de febres puerperals dies després de néixer Antonio, amb qui vaig ser company de batxillerat al Col·legi de l'Escola Pia de Sarrià al final de la guerra del 36-39. També ens trobàrem a la Facultat, però la manca d'interès del noi pels estudis, li van fer deixar la Medicina (crec que aquest fet va influir molt perquè el meu internat a la seva Clínica em fos molt profitós). El cabreig del Dr. Puigvert, en assabentar-se de l'abandó dels estudis per part del seu fill, se li va notar molt en el seu caràcter emprenyat d'aquells dies. Com a home expeditiu i, potser inconscientment, sabedor de la seva personalitat decisiva, aquest tarannà va passar a l'esfera sentimental, les habituals crisis d'aquests homes temperamentals, que no s'aturen per res i que, per tant, hi ha cops que patinen. Hospital de Sant Pau Amors i amistançades... es va casar dues vegades més. Poc després d'enviduar coneix una canària de fort caràcter que se n'anava a París (la francesa, com era coneguda a la Clínica). Van conviure i més tard es van casar, col·laborant ella amb molta efectivitat a la Clínica del carrer Provença, durant la guerra civil, i més tard, a la del Passeig de Sant Joan. Foren 18 anys de convivència i recordo molt bé els darrers anys en què el xou d'un aparallatge que trontollava es repetia, i s'enquadrava dins la Clínica, on jo treballava d'intern pensionat. La senyora també tenia la seva personalitat i vàlua: diguem que, per una crisi d'identitat, va entrar en una comunitat religiosa de l'Índia, passant abans per Fontilles, la leproseria. Acabo de casarme con Cristo… fou la forma en què va comunicar al seu marit els vots que va fer davant del bisbe de Bombai. Aquest menage à trois, com definia el Dr. Puigvert amb el seu estil desenfadat la seva actual situació matrimonial, va ser la base perquè, per l'amistat amb els clergues (un canonge administrador de l'Hospital de Sant Pau li va acabar de donar una mà), pogués assolir l'anul·lació canònica del seu segon matrimoni, que es va tramitar a Tarragona, segons em va explicar Mn. Cabré, quan era notari de la Rota en aquesta ciutat, i jo anava a fer els peritatges de sol·licituds d'anul·lació que ell em consultava. El meu admirat Dr. Puigvert seguia amb el seu temperament i, potser també amb cert complex d'Edip, que a manca de mare, el polaritzava en la dona… que sempre mitificava. Elena Salvador Havia conegut l'actriu Elena Salvador. Seguia jo treballant a la Clínica com a alumne intern, i entre les infermeres feia bonic la història d'aquests amors que, es deia, havien nascut arran de trobar-se malalta l'actriu a Tarbes -durant una gira artística per França- i quan el Dr. Puigvert va arribar-hi prest per agombolar-la. L'amor, la malaltia passatgera i la trempera del meu mestre van acabar a la sagristia: fou el darrer amor estable del Dr. Puigvert. Naixia la nena Rita i del matrimoni d'aquesta filla naixeren els néts, que foren les joies dels darrers anys de la seva vida, que no crec que fossin del seu gust, pel temperament d'aquell home tan actiu, tan fet a la seva manera i sense fronteres, independent i àcrata. Comprenc perquè un dia s'equivoca i pren una dilució de pastilles de sublimat (antisèptic que, des de sempre, utilitzava per a la desinfecció de les sondes) i comença, aleshores, la desintegració del seu fort organisme que, en data 17 de maig de 1990, a les 6 d'aquell matí ens deixava: sempre havia estat molt matiner. Vaig passar al seu costat els cinc primers anys de la carrera, tant per guanyar-me les garrofes com per introduir-me en la Medicina (els malalts ensenyen més que la facultat, em repetia sovint) Crec que, o bé em vaig contagiar de la seva personalitat, o bé -salvant una gran distància!- m’assemblo a ell… (demano perdó per la meva falta de modèstia).

El Dr. Puigvert durant una intervenció. Foto extreta de la pàgina 196 del llibre "bloc de notes d'un ginecòleg" del Dr. Enric Sànchez-Cid.

Extracte de premsa

Interrelació entre el Dr, Manuel Srés, el Dr. Antoni Puigvert i el Dr. Salvador Gil Vernet.

Mossèn Pere Pujol Amoròs

Oficiant missa.

 Mossèn Pere Pujol Amoròs celebrant la primera comunió
 a l'església Sant Bartomeu

Parc del Graó





Zona d'equipaments

  

El Parc del Graó.

Tots els alcaldes de qualsevol municipi impulsen obres i recullen iniciatives per tal de millorar la qualitat de vida dels veïns.

No tothom però te la mateixa sensibilitat vers la ubicació de certs equipaments.

L'any 1.979 l'Ajuntament d'Alpicat va encarregar als arquitectes Espinet i Ubach la redacció d'unes Normes Subsidiàries en les que s'havia d'encabir entre d'altres les zones d'Equipaments Escolars i Esportius i també delimitar la Zona Verda.

Des de l'Ajuntament es va insistir en que aquestes zones havien d'estar agrupades; el raonament era que les instal·lacions esportives durant la setmana les utilitzarien els escolars i els cap de setmana les diferents entitats esportives, i si la zona verda també estava integrada, la disfrutaria tothom.

Zona d'equipaments

Aprofitant que en la part nord del poble, i separat del mateix. ja hi havia el camp de futbol, a continuació es van ubicar les altres zones fins a lligar-les totes amb el casc urbà.

Tot plegat és el que vam anomenar El Parc del Graó.

Felip

Situació i presentació

 Limita amb els termes de Lleida al SE, al S i al SW, amb l'enclavament de Malpartit de Torrefarrera al NW i al N, amb Rosselló al NE i amb Torrefarrera al NE i l'E.  El terme comprèn el poble d'Alpicat, cap del municipi, i diverses urbanitzacions que s'han desenvolupat al Pla de Montsó (la Terra Ferma, l'Hostal del Lluc, les Moreres, Rafel i el Rec Nou), i al Pla de la Sardera (la Sardera, Buenos Aires i la Miranda), a més de la de les Bruixes i la Terra Baixa.

HISTORIA DE LA VILLA D'ALPICAT

Alpicat

[Vilanova d'Alpicat] Gràfics Extensió: 15 km 2 Població: 6.058 h [2009] UTM: 2966 x ; 46158 y Municipi del Segrià.

Llorenç Capdevila durant el dia de Sant Jordi (2006) - © Fototeca.cat

.

El poble d'Alpicat.

El poble d'Alpicat o Vilanova d'Alpicat es troba al centre del terme, a 264 m d'altitud, dominat al NE pel Tossal Gros. L'edifici més notable de la població és l'església parroquial de Sant Bartomeu, feta a la fi del segle XVII (façana barroca, campanar vuitavat, amb l'interior neoclàssic) sobre una d'anterior, de la qual procedia una imatge de Santa Maria (perduda el 1936), titular d'una capella instituïda el 1525. La part superior del temple fou reconstruïda el 1989 amb una cúpula de nova estructura decorada amb ceràmica, imitant la destruïda durant la guerra de 1936-39.Entre les entitats culturals destaca la Societat Cultural Recreativa la Unió (1920), que porta a terme activitats culturals i lúdiques. La festa major se celebra el dissabte més proper a Sant Bartomeu (24 agost)

 El cap de setmana més proper al 20 de gener es fa la festa de Sant Sebastià i Sant Antoni, amb la benedicció d'animals; i el cap de setmana següent al 15 de maig, la festa de Sant Isidre. L'onze de setembre és tradició fer l'aplec de la Cutxipanda, el nom del qual fa referència a un plat típic fet a base de conill, llonganissa, cargols, costella de porc, pebrot, albergínia, tomàquet i ceba; al vespre es fan focs d'artifici. El primer diumenge de març es fa la matança del porc i per Setmana Santa es celebren processons.

 Altres indrets del terme

El nucli original d'Alpicat s'ha eixamplat en les zones urbanitzades del Pla de Montsó i el Pla de la Sardera, de manera que ha format un continu gairebé ininterromput. La primera, a menys de mig km al S del nucli urbà d'Alpicat, és formada per les urbanitzacions de l'Hostal del Lluc, les Moreres, el Rec Nou, Rafel i la Terra Ferma. La segona, als peus de la carretera N-240 de Lleida a Osca, és formada per les urbanitzacions de Buenos Aires, la Miranda i la Sardera. A mà dreta de la carretera, entre aquestes dues zones, hi ha la urbanització de les Bruixes, i entre aquesta i el Pla de la Sardera, l'anomenada Terra Baixa.El jaciment del Tossal de la Teuleria Vella, de l'edat del bronze i principi de la del ferro, és un tossal amb el cim destruït i amb un replà al peu, envoltat per una séquia on es trobaven diversos molins del tipus barquiforme i fragments de ceràmica a mà: fons plans, vores bisellades, decoració plàstica de cordons, etc. Actualment aquest jaciment es troba destruït. Aquest municipi és situat al NW de l'horta, en un terreny accidentat al N pels tossals de la Sardera (que continuen vers Malpartit) i Gros, i és regat per les aigües del canal de Pinyana i les de la clamor de Noguerola (que davalla de la Sardera). Entre les partides cal esmentar el Pla de Montsó, el Rec Nou, Graó, els Rovinals, el Tossal Gros, la Sardera, el Tossal de la Corona i la Coma.

La història

Alpicat fou fins el 1147 una població islàmica dins el terme de Lleida. Arran de la conquesta restà en el territori concedit al comtat d'Urgell. Ha persistit dins l'actual municipi de Lleida la partida d'Alpicat, molt pròxima al municipi d'avui, on hi hagué la primitiva població sarraïna, davant les modernes basses d'Alpicat (1901-32), que avui proveeixen d'aigua potable l'urbs, ocupades pel Parc de l'Alcalde Pons; no fa gaires anys restaven vestigis del castell, del poble i del molí d'Alpicat. Però Ermengol VII d'Urgell, fill i hereu del conqueridor de la zona Ermengol VI, juntament amb la seva muller Dolça i en nom del rei Alfons I el Cast, atorgà carta de poblament (13 de novembre de 1174) a una nova població, dins la mateixa horta de Lleida, una mica més amunt del desaparegut Alpicat, al peu del Tossal Gros (345 m), la qual el document anomena Castellblanc de Llitera (la Llitera abastava aleshores la zona del Segre al Cinca). Els pobladors procedien de la Ribera de Sió i, més concretament, de Castellblanc d'Agramunt, i aviat els veïns de Lleida anomenaren la nova població Vilanova d'Alpicat, ja que no era fàcil de fer desaparèixer de la toponímia un nom tan arrelat.Quan la nova població deixà de pertànyer als comtes d'Urgell (1228) passà a ser un dels pobles de contribució de Lleida, i sota aquesta condició figura en la relació que féu la paeria el 1413, on consta queVilanova de Picat tenia 37 focs. En els capbreus del 1429 i posteriors, les seves terres són considerades de quarta qualitat amb relació a Fontanet i la Copa d'Or (produïen quatre quarteres de blat per dues de llavor, mentre que les esmentades, en produïen quinze per una de llavor), però aleshores tenia encara més importància l'olivera i la vinya. El 1382 s'esmenta el molí de la Creu d'Alpicat. La contribució a l'impost de regatge era equivalent a la dels ravals immediats de Lleida, però Vilanova d'Alpicat tingué qüestions amb la paeria al llarg del segle XV pels regadius o pels censals i també per una convocatòria delPrinceps namque (1481). Més endavant la població sofrí el flagell del bandolerisme, i el 1589 un sometent del poble s'enfrontà amb la facció d'en Calvís, que entrà a Vilanova i a Montagut a mà armada i matà un tal Miquel Moiet (dos bandits foren reconeguts com a veïns del poble).

La població havia assolit uns 40 focs a mitjan segle XVII, però la guerra dels Segadors comportà el despoblament del lloc (igual com les Torres de Sanui, Almacelles, la Saida, Gimenells, Sucs, etc.), però després de la contesa la vida es reprengué i tornaren molts veïns. El 1697 juraren davant els paers de Lleida els prohoms Montserrat Cerers i Pere Joan Soler i els manuals del Consell General de la Paeria de 1696-1700 registren la venda per part de pagesos de la població de bous castrats a la carnisseria de la ciutat, i se sap pels protocols del notari Monhereu (1700-03) que les terres d'Alpicat eren ben conreades de vinya, arbres fruiters i gra, i s'esmenten pletes per a guardar el bestiar tant al pla de Lleida com a la Sardera, que a l'hivern ocupaven els ramats procedents d'Andorra i de la Vall d'Aran. Després del desastre de la guerra de Successió (el 1707 Vilanova tenia només tres cases habitades) el poble s'anà refent i, arran dels decrets de Nova Planta (1716), s'independitzà de la ciutat i es constituí en ajuntament. Des del 1794 formà part de la Comunitat de Regants del Segrià, controlada per la Junta de Sequiatge de Lleida.                                           

Esglesia parroquial d'Alpicat

COMPARATIVA

Aquesta es la comparativa de la esglesia d'Alpicat abans de la seba remodelació




Vista actual del altar



Abans de la remodelaciò



















 

Registre Parroquial

Els assentaments els hem tret de dos llibres de defuncions de la parròquia de Sant Bartomeu d'Alpicat, del període comprès entre el 16 d'abril de 1938 (tretze dies després de l'ocupació del poble) i el maig de 1939, data en què encara s'hi van anotar dos difunts que es poden considerar víctimes de la guerra (l'un feia més d'un any que era sota la runa de casa seva i l'altre, després de molts mesos mort, encara no l'havien registrat).

Cementire vell

Les 406 entrades que hi ha en aquests llibres van ser escrites per mossèn Pere Pujol Amorós, que, en la majoria dels casos, presenciava la inhumació i, en compliment de les seves funcions, extremunciava els difunts. En aquest sagrament també hi participaven capellans castrenses com Pedro del Bosque i Baudilio Fornells

Antic cementiri

La guarderia del poble d'Alpicat.-

En els mateixos terrenys on abans hi havia el cementiri vell d'Alpicat

Alpicat- 27-05-2012

Treballar en equip

El treball en equip és el que dóna més bons fruits, i si no que li pregunten al Pep.

Per això el que es pretén amb aquest taller, és que amb la col-laboració de tots els assistents fem un treball de recerca que al final ens deixi prou satisfets.





Jugadors, tècnics i ajudants treballen en equip

  

EL Tossal de la Corona

El Tossal de la Corona del municipi d'Alpicat - Lleida.-

                                                        

Centre del terme, a 264 m d'altitud, dominat al NE pel Tossal Gros. 

Alpicat - 27-05-2012

NOTICIA DE LA MORT DE MOSSÈN PERE PUJOL

El diari la mañana de Lleida es va fer ressó de la mort del mossèn

Pere Pujol i Amorós l'any 1972

Bibliografia i publicacions

Dr.Manel Serés

Gran figura de la Urología catalana, publicista notable, de gran inquietud intelectual, investigador y profundo estudioso de la Anatomía y de la Urología a las que realizó aportaciones importantes y que nos legó excelentes trabajos enfocados hacia la actividad quirúrgica; su prematura muerte y la situación política que le tocó vivir no le permitieron el desarrollo completo de su labor urológica.
Autor de numerosa publicaciones anatómicas y del aparato urinario, pero sobre todo de un tratado de cirugía, Operatoria urológica, editado en 1925, en el que describe las técnicas quirúrgicas de los procesos urológicos y en la que aporta una gran cantidad de anotaciones personales y de investigación propia lo que confiere al libro un alto nivel científico y que constituyó una de las obras más importantes del panorama quirúrgico hispano, con más de 700 páginas y con 455 ilustraciones originales en las que resaltan las descripciones y preparaciones anatómicas.

Publicaciones:«Prostatectomía transvesical: operación de Freyer», (1913): tesis doctoral, 28 págs. impr. Núñez, Barcelona.

«Nuevo concepto sobre la circulación arterial del riñón», (1914): 16 págs., impr. J. Horta, Barcelona.

«La hipertrofia de la próstata y la prostatectomía transvesical», (1915): Sevilla.

«Trabajos clínicos de Urología», (1916): Sevilla.

«Circulación venosa del riñón», (1916): folleto, impr. J. Horta, Barcelona.

«La cistoscopia derivatriz en el tratamiento del prostatismo», (1917): Barcelona.

«Contribución al estudio del prostatismo sin próstata», (1917): Barcelona.

«Correlaciones funcionales en el aparato urinario», (1921): Barcelona.

«Notas de cirugía renal», (1921): 193 págs., Graf. Plus Ultra, Barcelona.

«Enervación renal», (1924): Barcelona.

«Anatomía de las comunicaciones nerviosas entre la vejiga y los riñones», Barcelona.

«Operatoria urológica», (1925): 766 págs., ed. Juan Bautista Aragonés, Barcelona.

Bibliografía:DÍAZ RUBIO, M. (2003): «Médicos Españoles del siglo XX», (2º serie), pág. 174, Madrid.

PÉREZ ALBACETE, M. (2002): «La Urología Española en su Bibliografía»: pág. 50-53, tip.

San Francisco, Murcia.

PUIGVERT GORRO, A. (1978): «Manuel Serés Ibars (1888-1928)», Actas Urol. Esp., II (3): 99

Dr. Manuel Serés Ibars

(1888-1928)

Professor, cirurgià, uròleg i escriptor



Dr. Manuel Serés Ibars.



• Va néixer a Alpicat el dia 3 d’abril de 1888.
• Estudià batxillerat a l’institut de Lleida. Graduat al juny de 1904, amb la qualificació de sobresaliente.
• Es traslladà a Barcelona per estudiar a la Facultat de Medicina.
• Va ésser preparador anatòmic a la càtedra d’Anatomia, de 1908 a 1911.
• Alumne intern de Medicina Legal i Toxicologia, de 1910 a 1911.
• Grau de Llicenciatura en Medicina, juny de 1911, amb “sobresaliente”.
• Grau de Doctor en Medicina i Cirurgia, als 24 anys, març de 1912, amb “sobresaliente”.
• Ajudant honorari agregat a la clínica de vies urinàries de la Facultat de Medicina de Barcelona, de 1911 a 1914.
• Ajudant honorari agregat al Departament d’Anatomia de la Facultat de Medicina de Barcelona, de 1911 a 1914.
• Catedràtic numerari, per oposició, d’Anatomia Descriptiva i Embriologia de la Facultat de Medicina de Granada, als 26 anys, maig de 1914.
• Professor de la especialitat d’urologia a la Facultat de Medicina de Granada, desembre de 1914.
• Catedràtic numerari d’Anatomia Descriptiva i Embriologia, per concurs de trasllat, de la Facultat de Medicina de Sevilla, als 27 anys, desembre de 1915.
• Professor de la especialitat d’urologia a la Facultat de Medicina de Sevilla, desembre de 1915.
• Catedràtic d’Anatomia Descriptiva i Embriologia, per concurs de trasllat, de la Facultat de Medicina de Barcelona, als 33anys, desembre de 1921.
• Degà de la Facultat de Medicina de Barcelona, octubre 1924.

Honors i condecoracions.

• Gran Creu d’Isabel la Catòlica.
• Acadèmic C. de la Reial Acadèmia de Medicina.
• Ex-acadèmic de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Sevilla.
• Premi Garí, de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, per els seus treballs sobre investigació urològica.
• Pensionat per la Junta de Ampliación de Estudios per estudiar a Paris, al 1916, “Fisiologia del ronyó i urologia de guerra”.
• Diploma d’honor al V Congres Nacional de Medicina de Llengua Catalana de Barcelona.
• Gran premi del Congres Nacional de Ciències Mèdiques de Sevilla.
• Membre de la Societat Internacional d’Urologia (nombre limitat de membres).
• Membre de les Societats Espanyola i Francesa d’Urologia.
• Soci, per  premi, de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.
• Acadèmic electe de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.
• Soci honorari del Col·legi de Metges de Lleida.
• Fundador  del “Instituto Urológico” per el desenvolupament de activitats mediques i de recerca.
• Llibre “Operatòria Urològica” publicat al 1925.
• Descobriments i varies publicacions sobre les correlacions funcionals renals i renovesicals. 

Currículum cedit per gentilesa de la Família Serés
(ca l’Agustí) d’Alpicat, en commemoració del 75è
aniversari de la seva mort